El quart capítol de la història de la Copa d’Europa està dedicat íntegrament a les tres edicions consecutives guanyades per l’Ajax d’Amsterdam. Sempre es comenta, i hi estic d’acord, que no es poden comparar diferents èpoques del futbol, però si es realitzés alguna votació sobre el club més espectacular en la història d’aquest esport molt probablement en sortiria vencedor aquell excel·lent Ajax que tenia com a gran estrella Johan Cruyff (foto), el millor futbolista mundial de la dècada dels 70 i un dels cinc millors jugadors de la història.
Tanmateix, Cruyff no era en absolut l’únic excel·lent futbolista d’aquell llegendari equip perquè a la plantilla que va assolir les tres Copes d’Europa, amb Marinus Michels d’entrenador a la primera edició i el romanès Laszlo Kovacs a les dues següents, també hi destacaven noms inoblidables pels grans aficionats com Wim Suurbier, Ruud Krol, Johan Neesquens, Arnold Murhen, Arjen Haan, Johnny Rep o Piet Keizer.
Aquell Ajax, com va ser el cas també de la selecció holandesa de l’època, era un equip que realitzava un joc clarament ofensiu, vistós, brillant i de gran espectacularitat. No obstant, si tenim en compte que a les tres finals de la Copa d’Europa disputades entre 1971 i 1973 no va rebre cap gol, hauríem de pensar igualment que l’esquema defensiu era força efectiu o almenys podríem recordar aquella dita de que la millor defensa és un bon atac. Els entesos de l’època van anomenar aquell joc com a “futbol total”.
L’estadi londinenc de Wembley, considerada la catedral del futbol mundial, sempre serà un escenari gratament recordat per Cruyff, doncs hi va guanyar la seva primera Copa d’Europa com a jugador el 1971 i l’única com a entrenador, amb el Barça el 1992. Pel que fa a la final de 1971, l’Ajax va vèncer el sorprenent Panathinaicòs, dirigit pel mític Ferenc Puskas, per 2 a 0, amb gols de Dick Van Dijk i Anthimos Kapsis en pròpia porta.
Michels va decidir acceptar una oferta del FC Barcelona i poc després de la final de Wembley va abandonar l’Ajax, provocant lògicament certa inquietud, però amb Kovacs com a substitut la situació va continuar sent molt positiva. A la final de 1972, disputada a l’estadi de Kuyp de la propera Rotterdam, Cruyff en va ser el gran protagonista al marcar els dos gols del partit davant l’Inter de Milà, que tornava a una final després de sis anys d’absència.
El 1973, a l’estadi de l’Estrella Roja de Belgrad, conegut popularment com el Petit Maracaná, els d’Amsterdam van conquistar la seva tercera corona consecutiva davant un altre club italià, el Juventus de Torí. L’únic gol del xoc el va fer l'hàbil extrem Rep, qui no havia estat en les dues finals anteriors.
Després de la final de Belgrad, Cruyff va decidir efectuar el mateix camí que havia realitzat Michels dos anys abans i va fitxar pel Barça. Podríem dir que en aquell moment es va acabar la millor era en la història del club holandès, que va haver d’esperar 21 anys per assolir la quarta Copa d’Europa, ja coneguda com a Champions League. Arran de la marxa de Cruyff, es va iniciar un gran èxode de futbolistes de l’entitat ajacied, destacant les marxes de Neesquens, també al Barcelona, Murhen (Ipswich Town), Haan (Anderlecht), Rep (València) o Krol (Nàpols).
No hay comentarios:
Publicar un comentario