Quan es va iniciar la temporada 1991/1992, el FC Barcelona era l’únic gran club europeu que mai havia assolit la Copa d’Europa. Pel contrari, entitats sense tanta història i fama com Celtic, Feyenoord, Nottingham Forest (en dues ocasions), Aston Villa, Hamburg, Steaua Bucarest, Porto, PSV Eindhoven i Estrella Roja ja l’havien conquistat.
El Barça va tenir dues grans oportunitats per guanyar el títol: el 1961 a Berna i el 1986 a Sevilla. A la capital suïssa s’hi va presentar amb un dels millors equips de la història del club, el qual havia obtingut dues Lligues consecutives i una Copa, aconseguint el doblet la temporada 1958/1959. És cert que l’entrenador d’aquells títols, el mag Helenio Herrera, ja no hi era, però la plantilla tenia autèntics mites del barcelonisme com Ramallets, Olivella, Kubala, Suárez, Kocsis o Czibor. La final contra el Benfica va començar molt bé per als catalans, amb un gol de cap de l’hongarès Kocsis, però els portuguesos van remuntar fins al 3 a 1 i de res va servir el gol d’un altre hongarès, Czibor, en els últims minuts. El Barça va enviar un munt de pilotes al pal i, després d’aquella final, la FIFA va decidir canviar-ne el format.
La final de 1986 és potser la pàgina més trista i fins i tot vergonyosa dels quasi 108 anys d’història blaugrana. El Barcelona ho tenia tot, absolutament tot, a favor: l’Steaua romanès semblava un rival força assequible, la final es jugava a la propera Sevilla i l’estadi Sánchez Pizjuán es va tenyir amb els colors del Barça, mentre la presència d’afeccionats de l’equip de Bucarest, en un període en què hi persistia a Romania el comunisme, era testimonial. L’equip que llavors dirigia l’anglès Terry Venables va jugar un partit horrible i va ser incapaç de batre el porter Duckadam, a qui els jugadors del Barça van fer cèlebre, en 90 minuts reglamentaris, trenta minuts de pròrroga i quatre llançaments de penal.
La campanya 1991/1992, el Barça, l’anomenat Dream Team que entrenava Johan Cruyff, tenia una plantilla estel·lar amb homes com Zubizarreta, Ferrer, Koeman, Nadal, Guardiola, Eusebio, Amor, Laudrup, Witschge, Goikoetxea, Begiristáin, Bakero, Stoitxkov o Salinas. Després de superar sense problemes la ronda inicial contra el Hansa Rostock, últim campió de la desapareguda Alemanya Democràtica, el quadro de Cruyff ho va passar fatal als vuitens de final davant un altre conjunt alemany, el Kaiserslautern, el qual va acabar eliminat per un històric gol de Bakero en l’últim minut.
A la lligueta de semifinals, la primera vegada que a la Copa d’Europa s'introduïa aquest format, el Barcelona també ho va passar malament després d’una derrota a Praga contra l’Sparta, el dia en què Cruyff va fer cèlebre la paraula “entorn”, però finalment els catalans van ser primers de grup per davant de l’equip txec, el Benfica i el Dinamo de Kiev.
L’equip que va afrontar la final de 1992, contra el Sampdoria a l’estadi Wembley de Londres, era un quadro molt diferent al de 1986: els jugadors que dirigia Cruyff tenien més caràcter, ofici i mentalitat guanyadora que els futbolistes de Sevilla. La final no va ser gens fàcil (quasi mai ho és quan l’adversari és italià) i el Sampdoria tenia llavors un excel·lent equip (Pagliuca, Vierchowod, Cerezo, Lombardo, Vialli, Mancini...), com ho va demostrar un any abans guanyant l’Scudetto contra autèntiques potències com Juventus, Milan, Inter o el millor Nàpols.
La defensa de l’esquadra genovesa va controlar molt bé durant els 90 minuts reglamentaris les estrelles del Barça, com Koeman, Laudrup o Stoitxkov, que va fer un pal en el segon temps, i fins i tot va contraatacar en perill, malgrat que els catalans van tenir la majoria de minuts, com era tradicional en aquell equip, la possessió de la pilota.
Quan molts ja pensaven en els maleïts penals de Sevilla, als últims minuts de la primera part de la pròrroga Eusebio va ser objecte de falta molt a prop de l’àrea rival. No era el seu costat bo, però tot un especialista com Koeman es va disposar a llançar-la i va batre espectacularment el porter Pagliuca. El FC Barcelona conquistava per fi la Copa d’Europa i aprovava la seva assignatura pendent.
El Barça va tenir dues grans oportunitats per guanyar el títol: el 1961 a Berna i el 1986 a Sevilla. A la capital suïssa s’hi va presentar amb un dels millors equips de la història del club, el qual havia obtingut dues Lligues consecutives i una Copa, aconseguint el doblet la temporada 1958/1959. És cert que l’entrenador d’aquells títols, el mag Helenio Herrera, ja no hi era, però la plantilla tenia autèntics mites del barcelonisme com Ramallets, Olivella, Kubala, Suárez, Kocsis o Czibor. La final contra el Benfica va començar molt bé per als catalans, amb un gol de cap de l’hongarès Kocsis, però els portuguesos van remuntar fins al 3 a 1 i de res va servir el gol d’un altre hongarès, Czibor, en els últims minuts. El Barça va enviar un munt de pilotes al pal i, després d’aquella final, la FIFA va decidir canviar-ne el format.
La final de 1986 és potser la pàgina més trista i fins i tot vergonyosa dels quasi 108 anys d’història blaugrana. El Barcelona ho tenia tot, absolutament tot, a favor: l’Steaua romanès semblava un rival força assequible, la final es jugava a la propera Sevilla i l’estadi Sánchez Pizjuán es va tenyir amb els colors del Barça, mentre la presència d’afeccionats de l’equip de Bucarest, en un període en què hi persistia a Romania el comunisme, era testimonial. L’equip que llavors dirigia l’anglès Terry Venables va jugar un partit horrible i va ser incapaç de batre el porter Duckadam, a qui els jugadors del Barça van fer cèlebre, en 90 minuts reglamentaris, trenta minuts de pròrroga i quatre llançaments de penal.
La campanya 1991/1992, el Barça, l’anomenat Dream Team que entrenava Johan Cruyff, tenia una plantilla estel·lar amb homes com Zubizarreta, Ferrer, Koeman, Nadal, Guardiola, Eusebio, Amor, Laudrup, Witschge, Goikoetxea, Begiristáin, Bakero, Stoitxkov o Salinas. Després de superar sense problemes la ronda inicial contra el Hansa Rostock, últim campió de la desapareguda Alemanya Democràtica, el quadro de Cruyff ho va passar fatal als vuitens de final davant un altre conjunt alemany, el Kaiserslautern, el qual va acabar eliminat per un històric gol de Bakero en l’últim minut.
A la lligueta de semifinals, la primera vegada que a la Copa d’Europa s'introduïa aquest format, el Barcelona també ho va passar malament després d’una derrota a Praga contra l’Sparta, el dia en què Cruyff va fer cèlebre la paraula “entorn”, però finalment els catalans van ser primers de grup per davant de l’equip txec, el Benfica i el Dinamo de Kiev.
L’equip que va afrontar la final de 1992, contra el Sampdoria a l’estadi Wembley de Londres, era un quadro molt diferent al de 1986: els jugadors que dirigia Cruyff tenien més caràcter, ofici i mentalitat guanyadora que els futbolistes de Sevilla. La final no va ser gens fàcil (quasi mai ho és quan l’adversari és italià) i el Sampdoria tenia llavors un excel·lent equip (Pagliuca, Vierchowod, Cerezo, Lombardo, Vialli, Mancini...), com ho va demostrar un any abans guanyant l’Scudetto contra autèntiques potències com Juventus, Milan, Inter o el millor Nàpols.
La defensa de l’esquadra genovesa va controlar molt bé durant els 90 minuts reglamentaris les estrelles del Barça, com Koeman, Laudrup o Stoitxkov, que va fer un pal en el segon temps, i fins i tot va contraatacar en perill, malgrat que els catalans van tenir la majoria de minuts, com era tradicional en aquell equip, la possessió de la pilota.
Quan molts ja pensaven en els maleïts penals de Sevilla, als últims minuts de la primera part de la pròrroga Eusebio va ser objecte de falta molt a prop de l’àrea rival. No era el seu costat bo, però tot un especialista com Koeman es va disposar a llançar-la i va batre espectacularment el porter Pagliuca. El FC Barcelona conquistava per fi la Copa d’Europa i aprovava la seva assignatura pendent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario