Maracaná 1950: el Brasil i l’Uruguai es disposen a disputar el darrer partit de la lligueta final del Mundial, la qual van compartir amb Suècia i Espanya. La Canarinha comptava amb un punt més que el rival, que havia cedit un empat contra la selecció espanyola, i per tant en tenia prou en igualar el matx. Tot semblava decidit quan Friaça va avançar la Seleçao en el marcador, però Schiaffino i Ghiggia van remuntar, van convertir l’Uruguai en bicampiona mundial i van enfonsar tot un país en una profunda depressió.
La selecció brasilera, segurament encara afectada pel desastre de 1950, va passar pràcticament desapercebuda pel Mundial de Suïssa, disputat el 1954, però tot va començar a ser diferent a Suècia 1958: la Canarinha, amb Vicente Feola de preparador, va arribar al fred país escandinau amb un equip molt jove per canviar la història, on hi destacaven homes com Didí, Vavá, Zagallo o dos jugadors pràcticament adolescents anomenats Garrincha i Pelé, de 18 i 17 anys respectivament.
Després d’eliminar en semifinals la França de Kopa i Fontaine, el Brasil es va convertir per primer cop en campió del món arran d’una clara victòria (5-2) davant la selecció amfitriona. Liedholm va avançar els suecs, però Vavá (2), Pelé (2) i Zagallo van remuntar espectacularment abans que Tomasson marqués el segon gol dels escandinaus.
Quatre anys després, al Mundial de Xile, el Brasil va acudir al certamen amb nou seleccionador, Aymore Moreira, però amb un conjunt molt similar al de Suècia, coincidint en els dos campionats Gílmar, Djalma Santos, Nilton Santos, Zito i els ja referits Garrincha, Didí, Vavá, Pelé i Zagallo. A la delegació brasilera es va témer el pitjor quan Pelé va caure lesionat de gravetat a la primera fase, però el seu substitut, Amarildo, va fer un torneig extraordinari i va ser capaç de fer oblidar l’absència d”O Rei”.
La Seleçao va eliminar el combinat local en semifinals i més tard va superar Txecoslovàquia a la final, on el Brasil va haver de remuntar novament després del gol de Masopust, mitjançant els d'Amarildo, Zito i Vavá. Arran de la lesió de Pelé, Garrincha, per alguns el millor extrem de la història, es va erigir com la gran estrella de la Canarinha.
A Xile va acabar la gran era del Brasil dels dos primers títols mundials, doncs el 1966, durant el Mundial d’Anglaterra, on Pelé es va tornar a lesionar, el quadro sud-americà va ser eliminat a la primera fase. No obstant, a Mèxic 1970, la selecció brasilera aconseguiria el tricampionat amb un dels millors conjunts que recorda la història del futbol, amb Pelé d’estrella i Zagallo de seleccionador com a únics integrants dels equips de Suècia i Xile.
Seleccionadors: Vicente Feola i Aymoré Moreira.
Un onze: Gilmar, Djalma Santos, Bellini, Nilton Santos, Zito, Didí, Garrincha, Amarildo, Vavá, Pelé i Zagallo.
El més positiu: les grans similituds entre els equips de Suècia i Xile / el descobriment de Pelé i Garrincha, dos dels millors futbolistes de tots els temps / altres excel·lents jugadors com Zito, Didí, Amarildo, Vavá o Zagallo.
El més negatiu: la decadència al Mundial de 1966, a Anglaterra / les lesions de Pelé el 1962 I 1966 / la defensa era la part més dèbil d'aquell equip.
La selecció brasilera, segurament encara afectada pel desastre de 1950, va passar pràcticament desapercebuda pel Mundial de Suïssa, disputat el 1954, però tot va començar a ser diferent a Suècia 1958: la Canarinha, amb Vicente Feola de preparador, va arribar al fred país escandinau amb un equip molt jove per canviar la història, on hi destacaven homes com Didí, Vavá, Zagallo o dos jugadors pràcticament adolescents anomenats Garrincha i Pelé, de 18 i 17 anys respectivament.
Després d’eliminar en semifinals la França de Kopa i Fontaine, el Brasil es va convertir per primer cop en campió del món arran d’una clara victòria (5-2) davant la selecció amfitriona. Liedholm va avançar els suecs, però Vavá (2), Pelé (2) i Zagallo van remuntar espectacularment abans que Tomasson marqués el segon gol dels escandinaus.
Quatre anys després, al Mundial de Xile, el Brasil va acudir al certamen amb nou seleccionador, Aymore Moreira, però amb un conjunt molt similar al de Suècia, coincidint en els dos campionats Gílmar, Djalma Santos, Nilton Santos, Zito i els ja referits Garrincha, Didí, Vavá, Pelé i Zagallo. A la delegació brasilera es va témer el pitjor quan Pelé va caure lesionat de gravetat a la primera fase, però el seu substitut, Amarildo, va fer un torneig extraordinari i va ser capaç de fer oblidar l’absència d”O Rei”.
La Seleçao va eliminar el combinat local en semifinals i més tard va superar Txecoslovàquia a la final, on el Brasil va haver de remuntar novament després del gol de Masopust, mitjançant els d'Amarildo, Zito i Vavá. Arran de la lesió de Pelé, Garrincha, per alguns el millor extrem de la història, es va erigir com la gran estrella de la Canarinha.
A Xile va acabar la gran era del Brasil dels dos primers títols mundials, doncs el 1966, durant el Mundial d’Anglaterra, on Pelé es va tornar a lesionar, el quadro sud-americà va ser eliminat a la primera fase. No obstant, a Mèxic 1970, la selecció brasilera aconseguiria el tricampionat amb un dels millors conjunts que recorda la història del futbol, amb Pelé d’estrella i Zagallo de seleccionador com a únics integrants dels equips de Suècia i Xile.
Seleccionadors: Vicente Feola i Aymoré Moreira.
Un onze: Gilmar, Djalma Santos, Bellini, Nilton Santos, Zito, Didí, Garrincha, Amarildo, Vavá, Pelé i Zagallo.
El més positiu: les grans similituds entre els equips de Suècia i Xile / el descobriment de Pelé i Garrincha, dos dels millors futbolistes de tots els temps / altres excel·lents jugadors com Zito, Didí, Amarildo, Vavá o Zagallo.
El més negatiu: la decadència al Mundial de 1966, a Anglaterra / les lesions de Pelé el 1962 I 1966 / la defensa era la part més dèbil d'aquell equip.
No hay comentarios:
Publicar un comentario