
Quan el Real Madrid va guanyar la seva sisena Copa d’Europa el 1966, molt pocs podien esperar que l’equip blanc trigaria 32 anys en obtenir el setè títol i que durant aquest llarg parèntesi només disputaria una final, la que va perdre el 1981 davant el Liverpool. Ni tan sols l’extraordinari Madrid de la Quinta del Buitre va ser capaç d’arribar a jugar la final del torneig. Altrament, entre 1998 i 2002, el quadro espanyol conquistaria tres Champions League, mentre que altres dos clàssics del futbol europeu, Manchester United i Bayern de Munic, assolirien els torneigs de 1999 i 2001 respectivament, en un període on també hi va haver el protagonisme del València, que va jugar dues finals consecutives.
Lorenzo Sanz, quan va substituir Ramón Mendoza a la presidència de la societat madridista, es va marcar com a gran objectiu el que a la “casa blanca” s’anomenava la “séptima”. La veritat es que poca confiança hi havia, durant la campanya 1997/1998, en què l’equip que dirigia l’alemany Jupp Heynckes, que no va superar el quart lloc en una Lliga espanyola molt irregular i que va realitzar un futbol força discret durant el campionat de la regularitat, pogués proclamar-se campió d’un torneig tan dur i complicat com la Champions League.
No obstant, el conjunt de Heynckes va disputar una Lliga de Campions molt regular i, després d’eliminar el Bayer Leverkusen, en quarts de final, i el vigent campió Borussia de Dortmund en semifinals, va vèncer sorprenentment el Juventus, que jugava la seva tercera final consecutiva, a l’estadi Arena d’Amsterdam amb un solitari gol del montenegrí Pedja Mijatovic. Altres jugadors blancs destacats eren Bodo Illgner, Manolo Sanchís (l’únic integrant de la Quinta del Buitre que va poder guanyar el torneig), Fernando Hierro, Roberto Carlos, Fernando Redondo, Christian Karembeu, Clarence Seedorf, Raúl González (foto), Fernando Morientes o Davor Suker.
31 anys després del seu primer títol, el Manchester United va conquistar la seva segona Copa d’Europa i ho va aconseguir d’una manera podríem qualificar d’increïble i inversemblant: a la final que es va disputar el 1999 al Camp Nou de Barcelona, l’any del centenari del club català, el Bayern es va avançar amb un gol de falta de Mario Basler. Posteriorment, els bavaresos van controlar perfectament el partit davant un Manchester impotent i sense idees, però tot va canviar amb l’entrada al terreny de joc de Teddy Sheringham i el noruec Ole Solskjaer, que amb els seus gols van remuntar l’encontre a partir del minut 90. A l’equip del veterà tècnic escocès Alex Ferguson, entrenador dels d’Old Trafford des de 1986, hi destacaven també Peter Schmeichel, Roy Keane, Paul Scholes, Ryan Giggs i el mediàtic David Beckham.
L’any 2000, per primer cop en la llarga història de la Copa d’Europa, dos equips d’un mateix estat, Espanya en aquest cas, van jugar la final. Els protagonistes en van ser el Real Madrid i el València, en un torneig on a més a més el FC Barcelona va ser semifinalista. La final, amb l’estadi de Saint - Denis de París com a seu, va tenir poca emoció perquè el Real Madrid de Vicente del Bosque va ser molt superior a un espantat València d’Héctor Cúper, guanyant 3 a 0 amb gols de Morientes, Steve McManaman i Raúl, segons la meva opinió en aquells moments el millor futbolista d’Europa. Entre els campions cal significar també un jove Iker Casillas, Michel Salgado, Sanchís, Hierro, Iván Helguera, Roberto Carlos, Redondo i el controvertit Nicolas Anelka. Pel que fa al València hi destacaven Santi Cañizares, David Albelda, Rubén Baraja, Gaizka Mendieta, Gerard López i Claudio López.
Només un equip amb la fortalesa mental del Bayern podia guanyar la Champions només dos anys després de la dolorosa derrota de Barcelona. Ottmar Hitzfeld, que havia obtingut el torneig amb el Dortmund el 1997 i havia estat finalista amb el mateix Bayern al Camp Nou, va convertir-se en el primer entrenador en proclamar-se bicampió des de l’època d’Arrigo Sacchi. Amb un conjunt on hi eren, entre d’altres, Oliver Kahn, Patrick Andersson, Steffan Effenberg, Mehmet Scholl i Giovane Elber, els bavaresos es van imposar a la tanda de penals al València de Cúper, que jugava la seva segona final consecutiva. En el partit disputat a l’estadi San Siro de Milà, Mendieta va avançar de penal els valencianistes i Effenberg, també de pena màxima, va igualar. Sens dubte, els llançaments des dels 11 metres van ser els grans protagonistes de la final de l'any 2001.
El tercer títol en cinc anys del Real Madrid (novè de la seva història) va arribar el 2002 a l’estadi Hampden Park de Glasgow, el mateix escenari on ja havia triomfat el 1960. Després d’eliminar el FC Barcelona en semifinals, l’equip blanc, que continuava dirigit per l’avui enyorat Del Bosque, va vèncer (2-1) el Bayer Leverkusen, primer club a la història en jugar una final de la Copa d'Europa sense haver obtingut mai la Lliga del seu país. Raúl va marcar el primer gol, el brasiler Lúcio va empatar i una espectacular anotació de Zinedine Zidane va donar la “novena” al Madrid. En relació a les anteriors Champions assolides per l’entitat madridista, les grans novetats eren Luis Figo i el citat Zidane, el dos primers galàctics del president Florentino Pérez.
No hay comentarios:
Publicar un comentario