Si bé la UEFA va introduir per primer cop un format de lligueta la temporada 1991/1992, la qual va tenir caràcter de semifinal, no va ser fins a l’exercici 1992/1993 en què la Copa d’Europa es va convertir en UEFA Champions League. A mesura que el nou torneig va anar avançant, es van admetre dos, tres o fins i tot quatre clubs de les millors Lligues europees.
Després de 38 edicions del torneig i de quatre finals perdudes (dues l’Stade de Reims, una el Saint-Etienne i una altra l’Olympique de Marsella), per fi un equip de França conquistava el trofeu, i no només de la Copa d’Europa, sinó de qualsevol campionat clàssic organitzat per la UEFA. Precisament en va ser el Marsella, que havia caigut a la final de dos anys abans, el que ho va aconseguir, vencent sorprenentment el Milan, ja entrenat per Fabio Capello, a l’estadi Olímpic de Munic, amb un solitari gol del central Basile Boli. A l’equip que dirigia el veterà tècnic belga Raymond Goethals hi jugaven també Fabian Barthez, Marcel Desailly, Didier Déschamps, el croat Alen Boksic i l’alemany Rudi Völler. El conjunt marsellès no va poder gaudir massa dies de l'èxit assolit perquè molt aviat s’iniciaria l’”escàndol Valenciennes”, el qual, entre d’altres coses, impediria al club francès defensar el títol l’any següent.
El Milan de Capello va oblidar aviat la derrota de Munic arran de guanyar, golejar i fins i tot humiliar (4-0) el Barça de Johan Cruyff el 1994, a l’estadi Olímpic d’Atenes, el dia en què els catalans van deixar de ser el Dream Team. Els italians van obtenir el seu cinquè títol (tercer en els darrers sis anys) a la seva setena final (quarta a les últimes sis campanyes). Daniele Massaro, en dues ocasions, Dejan Savicevic i Marcel Desailly, campió l’any anterior amb el Marsella, van marcar els gols d’una esquadra en què hi seguien brillant Franco Baresi, Alessandro Costacurta, Paolo Maldini (foto) i Roberto Donadoni, i que tenia com a noves estrelles els citats Desailly i Savicevic, a més d'Zvonimir Boban.
21 anys després del seu tercer títol, l’Ajax d’Amsterdam va assolir de nou la Copa d’Europa. El conjunt holandès estava entrenat per l’enèrgic Louis Van Gaal, que va saber fusionar a la perfecció il·lustres veterans com Danny Blind i Frank Rijkaard, que va retornar al club ajacied després de la seva extraordinària experiència al Milan, i futbolistes joves com Edwin Van der Sar, els bessons Frank i Ronald de Boer, Edgar Davids, Clarence Seedorf, Jari Litmanen, Finidi George o Patrick Kluivert. Aquest últim, que tenia només 18 anys, va marcar l’únic gol de la final, disputada a l’estadi Prater de Viena (conegut ja amb el nom d'Ernst Happel), contra el Milan, que jugava la seva tercera final consecutiva i la cinquena a les darreres set temporades. Aquell Ajax, com el dels anys 70, viuria aviat un èxode espectacular.
El 1996, onze anys després de la tragèdia de Heysel, va arribar el segon títol de Copa d’Europa del Juventus. El conjunt piamontès, entrenat pel campió del món de l'any 2006 Marcello Lippi, va batre a la final, amb seu a l’estadi Olímpic de Roma, l’Ajax de Van Gaal. El partit havia acabat amb empat a un gol, amb anotacions de Fabrizio Ravanelli i Jari Litmanen, i els torinesos van estar més encertats a la tanda de penals. A l’esquadra italiana hi destacaven homes com Angelo Peruzzi, Ciro Ferrara, el citat Ravanelli, Gianluca Vialli o un jove Alessandro del Piero, un mite dels blanc-i-negres.
Aquest capítol acaba amb el títol del Borussia de Dortmund. El quadro que preparava Ottmar Hitzfeld, que quatre anys més tard faria també campió el Bayern de Munic, va ser el tercer club alemany, després del mateix Bayern i l’Hamburg, en assolir la competició. En una gran final jugada a l’estadi Olímpic de Munic, els germànics es van imposar contra pronòstic al Juventus per 3 a 1, marcant Karl-Heinz Riedle, en dues ocasions, i un jove Lars Ricken pels alemanys i Del Piero pels italians. Altres jugadors significatius en el club de Dortmund eren Matthias Sammer, Paulo Sousa, campió l’any anterior precisament amb el Juventus, Andreas Möller o els suís Stéphane Chapuisat.
Després de 38 edicions del torneig i de quatre finals perdudes (dues l’Stade de Reims, una el Saint-Etienne i una altra l’Olympique de Marsella), per fi un equip de França conquistava el trofeu, i no només de la Copa d’Europa, sinó de qualsevol campionat clàssic organitzat per la UEFA. Precisament en va ser el Marsella, que havia caigut a la final de dos anys abans, el que ho va aconseguir, vencent sorprenentment el Milan, ja entrenat per Fabio Capello, a l’estadi Olímpic de Munic, amb un solitari gol del central Basile Boli. A l’equip que dirigia el veterà tècnic belga Raymond Goethals hi jugaven també Fabian Barthez, Marcel Desailly, Didier Déschamps, el croat Alen Boksic i l’alemany Rudi Völler. El conjunt marsellès no va poder gaudir massa dies de l'èxit assolit perquè molt aviat s’iniciaria l’”escàndol Valenciennes”, el qual, entre d’altres coses, impediria al club francès defensar el títol l’any següent.
El Milan de Capello va oblidar aviat la derrota de Munic arran de guanyar, golejar i fins i tot humiliar (4-0) el Barça de Johan Cruyff el 1994, a l’estadi Olímpic d’Atenes, el dia en què els catalans van deixar de ser el Dream Team. Els italians van obtenir el seu cinquè títol (tercer en els darrers sis anys) a la seva setena final (quarta a les últimes sis campanyes). Daniele Massaro, en dues ocasions, Dejan Savicevic i Marcel Desailly, campió l’any anterior amb el Marsella, van marcar els gols d’una esquadra en què hi seguien brillant Franco Baresi, Alessandro Costacurta, Paolo Maldini (foto) i Roberto Donadoni, i que tenia com a noves estrelles els citats Desailly i Savicevic, a més d'Zvonimir Boban.
21 anys després del seu tercer títol, l’Ajax d’Amsterdam va assolir de nou la Copa d’Europa. El conjunt holandès estava entrenat per l’enèrgic Louis Van Gaal, que va saber fusionar a la perfecció il·lustres veterans com Danny Blind i Frank Rijkaard, que va retornar al club ajacied després de la seva extraordinària experiència al Milan, i futbolistes joves com Edwin Van der Sar, els bessons Frank i Ronald de Boer, Edgar Davids, Clarence Seedorf, Jari Litmanen, Finidi George o Patrick Kluivert. Aquest últim, que tenia només 18 anys, va marcar l’únic gol de la final, disputada a l’estadi Prater de Viena (conegut ja amb el nom d'Ernst Happel), contra el Milan, que jugava la seva tercera final consecutiva i la cinquena a les darreres set temporades. Aquell Ajax, com el dels anys 70, viuria aviat un èxode espectacular.
El 1996, onze anys després de la tragèdia de Heysel, va arribar el segon títol de Copa d’Europa del Juventus. El conjunt piamontès, entrenat pel campió del món de l'any 2006 Marcello Lippi, va batre a la final, amb seu a l’estadi Olímpic de Roma, l’Ajax de Van Gaal. El partit havia acabat amb empat a un gol, amb anotacions de Fabrizio Ravanelli i Jari Litmanen, i els torinesos van estar més encertats a la tanda de penals. A l’esquadra italiana hi destacaven homes com Angelo Peruzzi, Ciro Ferrara, el citat Ravanelli, Gianluca Vialli o un jove Alessandro del Piero, un mite dels blanc-i-negres.
Aquest capítol acaba amb el títol del Borussia de Dortmund. El quadro que preparava Ottmar Hitzfeld, que quatre anys més tard faria també campió el Bayern de Munic, va ser el tercer club alemany, després del mateix Bayern i l’Hamburg, en assolir la competició. En una gran final jugada a l’estadi Olímpic de Munic, els germànics es van imposar contra pronòstic al Juventus per 3 a 1, marcant Karl-Heinz Riedle, en dues ocasions, i un jove Lars Ricken pels alemanys i Del Piero pels italians. Altres jugadors significatius en el club de Dortmund eren Matthias Sammer, Paulo Sousa, campió l’any anterior precisament amb el Juventus, Andreas Möller o els suís Stéphane Chapuisat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario