La ratxa del Real Madrid, com s’ha comentat en el capítol anterior, va acabar als vuitens de final de la Copa d’Europa 1960/1961, però els equips llatins van continuar dominant la competició durant sis temporades més, cicle que tancaria el mateix club blanc amb el seu sisè títol el 1966.
Tot feia suposar que el FC Barcelona substituiria, l'any 1961, el Real Madrid en el palmarès del torneig, però el club català es va veure frenat (3-2) a la final de l’estadi Wankorf de Berna pel Benfica de Bela Guttman, que encara no comptava amb el gran Eusebio (foto), i els pals de la porteria del conjunt portuguès, on el Barça hi va enviar vàries vegades la pilota. Malgrat que l’hongarès Sandor Kocsis va avançar el quadro blaugrana, el Benfica va remuntar amb gols de Rui Aguas, Josep Vergés en pròpia porta i Mário Coluna. El segon gol del Barcelona, marcat pel també hongarès Zoltan Czibor, no va impedir la derrota dels catalans.
El club de Lisboa va derrotar a la final de 1962 el pentacampió Real Madrid, que disputava la seva sisena final en set edicions del torneig, per un espectacular 5 a 3. Eusebio ja era la gran estrella de l’equip lusità i va acabar sent decisiu a la final jugada a l’estadi Olímpic d’Amsterdam. Aguas, Domiciano Cavem, Coluna i dues vegades el citat Eusebio van marcar els cinc gols del conjunt portuguès, que van impedir que el hat-trick de Ferenc Puskas (set gols en dues finals) servís per donar la sisena copa d’Europa a l’entitat madridista.
El 1963 el Milan, en la segona final que jugava, es va convertir en el primer club italià en conquistar la Copa d’Europa. Els llombards, dirigits per Nereo Rocco i amb un jove Gianni Rivera entre els seus jugadors destacats, es van imposar (2-1), al mític estadi Wembley de Londres, al Benfica, que disputava la seva tercera final consecutiva. El brasiler José Altafini, amb dos gols, va ser el gran heroi de l’esquadra negra-i-vermella, mentre que evidentment Eusebio va anotar per als portuguesos.
La Copa d’Europa va continuar els dos següents anys a Itàlia, Llombardia i Milà, però a partir de 1964 amb el protagonisme de l’Inter del mag Helenio Herrera, que comptava amb una gran plantilla on hi destacaven Giancinto Facchetti, Sandro Mazzola i el gallec Luis Suárez. Aquell any els blau-i-negres van batre (3-1) el Real Madrid, que jugava la seva setena final en nou edicions del torneig, a l’estadi Prater de Viena. Mazzola va ser l’estrella del matx amb dos gols, marcant Franco Milani l’altra diana dels campions i Felo l'anotació del Real Madrid.
El 1965, el quadro d’Herrera es va imposar en el mateix estadi de San Siro de Milà al Benfica, que arribava per quart cop a la final en els darrers cinc anys. Al més pur estil del “catenaccio”, els italians van superar els de lisboa gràcies a un solitari gol de Jair. Pocs podien imaginar-se llavors que l’Inter no guanyaria cap edició més de la Copa d’Europa fins l'any 2010.
Aquest segon capítol de la història de la Copa d’Europa es tanca amb el sisè títol del Real Madrid, el qual va jugar la seva vuitena final en onze anys de vigència del torneig. A diferència del que va succeir durant els anys 50, on hi destacaven jugadors nascuts fora d’Espanya com Alfredo di Stefano, Héctor Rial, José Emilio Santamaría, Raymond Kopa o Ferenc Puskas, l’equip de la sisena Copa d’Europa era completament espanyol, en una plantilla on hi sobresortien homes com Antonio Betancourt, Ignacio Zoco, Pedro de Felipe, Manuel Sanchís Sr., Pirri, Manuel Velázquez, Ramón Grosso, Amancio o el mític Paco Gento, únic futbolista que té sis Copes d’Europa en el seu historial.
Els espanyols van superar a l’estadi Heysel de Brussel·les, amb més dificultats de les previstes, el sorprenent Partizan de Belgrad, segon conjunt no llatí i primer de la llavors Europa socialista en arribar a una final del torneig. L’equip madrileny, que seguia preparant Miguel Muñoz, va remuntar un gol d'Andrijana Vasovic mitjançant els d’Amancio i Juan Serena. Els blancs haurien d'esperar 32 anys per assolir la setena.
No hay comentarios:
Publicar un comentario