El Milan, durant aquest període de la Lliga de Campions, va obtenir dues vegades el títol (el 2003 i el 2007), va disputar una altra final (el 2005), va jugar unes semifinals (el 2006) i va ser present en uns quarts de final (2004). Més regularitat sembla gairebé impossible i això va ser fruit de la mentalitat guanyadora, l’ofici i l’enorme poder competitiu de l’equip que durant aquells temps va dirigir Carlo Ancelotti. En aquest onzè capítol de la història de la Copa d’Europa també hi destaquen el retorn del Liverpool entre els grans del continent i els segons títols de Porto i Barça.
El 2003 Itàlia es va convertir en el segon estat en tenir dos representants en una final, concretament Milan i Juventus, jugant a més a més l’Inter les semifinals del torneig. Tal com es podia esperar en un partit entre dos conjunts transalpins, la final, disputada a l’estadi Old Trafford de Manchester, va ser força avorrida, sense gols i decidida des del punt de penal, on el porter brasiler Dida es va erigir en el gran heroi del Milan, que va conquistar la seva sisena Copa d’Europa. En el quadro d’Ancelotti també hi jugaven Cafú, Alessandro Nesta, Andrea Pirlo, Gennaro Gattusso, Rui Costa, Clarence Seedorf (primer futbolista en proclamar-se campió en tres clubs diferents), Kaká, Andrei Xevtxenko, Philippo Inzaghi i els veterans i llegendaris Paolo Maldini i Alessandro Costacurta.
17 anys després del seu sorprenent triomf de Viena, el Porto, i una altra vegada de forma inesperada, va assolir la seva segona Copa d’Europa. Malgrat grans futbolistes com el veterà porter Vítor Baia, Jorge Costa, Ricardo Carvalho, Paulo Ferreira, Costinha, Maniche i molt especialment Deco, la gran estrella dels Dragoes no n’era cap altre que el seu entrenador, el genial, però també polèmic, José Mourinho. Els portuguesos es van imposar clarament (3-0) a la final, jugada a l’Aufschalke Arena de Gelserkirchen, a un altre sorprenent finalista, el Mònaco, amb gols de Carlos Alberto, el citat Deco i Dmitri Alenitxev.
El Liverpool no jugava una final de la Copa d’Europa des de la tragèdia de Heysel el 1985, encara que el seu retorn entre l’elit europea ja es va produir el 2001, quan amb Gérard Houllier de tècnic i Michael Owen d’estrella va conquistar la Copa de la UEFA i la Supercopa d’Europa. Pràcticament ningú esperava que el quadro que dirigia l’espanyol Rafael Benítez pogués arribar massa lluny a la Champions 2004/2005 i ja va ser una gran sorpresa que els reds eliminessin en semifinals el Chelsea, equip entrenat per Mourinho. No obstant, el que va succeir a la final, a l’estadi Atatürk d’Istanbul, va superar totes les previsions: El seu rival, el Milan, dominava el partit per 3 a 0 al descans, després d’un gol del veterà Maldini i dos de l’argentí Hernán Crespo, però de forma increïble els anglesos van remuntar mitjançant els gols del capità Steven Gerrard, el txec Vladimir Smicer i el basc Xabi Alonso. Després d’una pròrroga sense gols, el Livepool es va convertir en pentacampió d’Europa a la tanda de penals. Altres homes significatius en el conjunt de Benítez (tercer entrenador espanyol en obtenir la Copa d’Europa després de Miguel Muñoz i Vicente del Bosque) eren el porter polonès Jerzy Dudek, heroi en els llançaments des del punt de penal, i el català Luis García.
El 2003 molt poques persones, gairebé ningú, ni tan sols aquells més optimistes, podien imaginar-se que només tres anys després el FC Barcelona guanyaria la seva segona Copa d’Europa. Tres homes, penso jo, van ser fonamentals perquè el Barça passés en tan poc temps de ser una entitat arruïnada en les facetes esportiva, econòmica i social a convertir-se en un club campió, sanejat econòmicament i plenament unit: el president Joan Laporta, vencedor a les eleccions de 2003, l’entrenador Frank Rijkaard i el crack brasiler Ronaldinho (foto).
Després d’una trajectòria espectacular, en què el club català va ser capaç de guanyar a Stamford Bridge i San Siro, el Barça va superar a la final, portada a terme a l’estadi Saint - Denis de París, l’Arsenal, en la primera final de l’històric club londinenc. Sol Campbell va avançar els anglesos, però en els darrers 14 minuts Samuel Eto’o i Juliano Belletti van remuntar el marcador i van convertir els blaugranes en bicampions. En el conjunt de Rijkaard, a més de les grans estrelles Ronaldinho i Eto’o, hi destacaven Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafael Márquez, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Deco, Ludovic Giuly i un joveníssim Leo Messi.
Milan i Liverpool es van tornar a trobar a la final de 2007, disputada a l’estadi Olímpic d’Atenes, i els italians van assolir la seva setena Copa d'Europa i es van prendre la revenja davant el conjunt anglès amb dos herois: el brasiler Kaká, convertit ja en la gran figura del quadro llombard arran de la marxa de Xevtxenko, i el veterà davanter Inzaghi, doble golejador de la final. Els negre-i-vermells van mostrar un gran ofici durant la quasi totalitat del matx, malgrat que van acabar demanant l’hora després del gol de Dirk Kuyt en els últims minuts. El quadro d’Ancelotti tenia un equip molt semblant al de 2003, amb la continuïtat dels mítics Maldini i Costacurta, anunciant aquest últim la seva retirada a final de temporada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario