Des de 1956 a 1976, només un club anglès, el Manchester United el 1968, havia guanyat la Copa d’Europa. Tot va canviar radicalment, ja que entre 1977 i 1984 els equips d’Anglaterra van assolir set Copes d’Europa, amb quatre títols del Liverpool, dos del Nottingham Forest i un de l’Aston Villa. En aquest lapse de temps, només l’Hamburg va ser capaç d’acabar amb l’hegemonia anglesa el 1983.
El Liverpool va ser un equip fabricat pel mític Bill Shankly en un període en què els d’Amfield es trobaven enfonsats en una greu crisi. L’excel·lent treball de Shankly el va recollir Bob Paisley, que va aconseguir les tres primeres Copes d’Europa del mític club anglès, sent encara l’únic entrenador de la història en tenir tres títols en el seu palmarès.
Els reds van conquistar el seu primer trofeu el 1977, a l’estadi Olímpic de Roma, davant el millor Borussia Mönchenglabdachde la història (Berti Vogts, Uli Stielike, Rainer Bonhoff, Henning Jensen, Allan Simonsen, Jupp Heynckes...). Els anglesos, que ja havien vençut el club alemany a la final de la Copa de la UEFA de 1973, van guanyar per 3 a 1 en una de les millors finals que jo personalment recordo. Terry McDermott, Tommy Smith i Phil Neal van marcar per als campions i el danès Simonsen ho va fer per al Borussia.
Si bé el Liverpool era un quadro on el bloc estava clarament per sobre de les individualitats, el conjunt anglès tenia molt bons futbolistes com Ray Clemence, Neal, Peter Thompson, Ray Kennedy, Jimmy Case, McDermott i molt especialment Kevin Keegan (a la foto Clemence i Keegan celebren el triomf de 1977). Quan aquest últim va abandonar Amfield, després del triomf de Roma, el club li va trobar el millor substitut possible en la persona de l’escocès Kenny Dalgish, qui va marcar el gol de la victòria a la final de 1978, jugada a l’estadi de Wembley contra el Bruges, al qual els reds ja havien guanyat a la final de la UEFA dos anys abans.
El cas del Nottingham Forest és un dels més curiosos de la història del futbol: l’equip que dirigia el peculiar Brian Clough va ascendir a la màxima categoria del futbol anglès el 1977, va guanyar la Lliga el 1978 i va conquistar la Copa d’Europa el 1979 i 1980. A més, és l’únic club del continent que ha assolit més Copes d’Europa que no pas Lligues del seu país. No obstant, s’ha de comentar que llavors el conjunt britànic comptava amb una excel·lent plantilla on hi destacaven Peter Shilton, John Robertson, Tony Woodcock i sobretot Trevor Francis.
El 1979, l’equip de Clough va vèncer (1-0), a l’estadi Olímpic de Munic, el també sorprenent Malmö suec, únic conjunt escandinau que ha arribat a la final del torneig, gràcies a un gol de Francis. Pel que fa a la final de 1980, amb el Santiago Bernabéu com a escenari, els anglesos es van imposar per idèntic resultat a l’Hamburg, amb una diana de l’escocès Robertson.
El 1981 el Liverpool i Paisley es van convertir en tricampions: el club d’Anfield va superar al Parc dels Prínceps de París el Real Madrid, que no disputava una final des de 1966, quan va obtenir el seu sisè títol. Un gol en els darrers minuts d’Alan Kennedy va servir per doblegar el quadro que entrenava el serbi Vujadin Boskov i en què hi destacaven jugadors com Agustín, Ricardo Gallego, el ja citat Stielike, Vicente del Bosque, Juanito, Laurie Cunningham o Santillana.
Tan inesperat com els dos campionats del Nottingham ho va ser el de l’Aston Villa l'any 1982, sobretot perquè el club de Birmingham, preparat per Roger Hudson, es va imposar a la final de l’estadi Olímpic d’Amsterdam al tricampió Bayern per 1 a 0. L’unic gol del partit el va fer Terry Withe, un dels destacats en una plantilla on el bloc era força superior a les individualitats. Des de llavors, l’Aston Villa només ha jugat una altre cop el torneig, l’any següent com a defensor del títol.
El 1983 hi va haver un parèntesi pel que fa als triomfs anglesos, però no quant a les finals en què es va registrar el resultat d’1 a 0. Evidentment, era aquella una etapa en què les finals de la Copa d’Europa no eren precisament massa vistoses i espectaculars. L’Hamburg es va convertir en el segon club alemany en guanyar el trofeu després de superar un Juventus que comptava amb força jugadors (Dino Zoff, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Paolo Rossi…) que s’havien proclamat campions del món amb Itàlia un any abans a Espanya. Entre els vencedors, que tenien com a entrenador Ernst Happel, que ja havia conquistat el torneig el 1970 amb el Feyenoord, cal significar futbolistes com Manfred Katz o Felix Magath, que va marcar l’únic gol de la final jugada a l’estadi Olímpic d’Atenes.
El 1984 el Liverpool va aconseguir la seva quarta corona contra el Roma a l’estadi Olímpic de la capital italiana, on havia conquistat el seu primer títol set anys abans. Paisley havia passat el testimoni a Joe Hagan d’un equip on hi brillaven Bruce Grobbelaar, Chris Lee, l’actual comentarista esportiu Michael Robinson, Graeme Souness, Dalglish i Neal, que va participar en els primers quatre títols dels reds i a més va fer el gol del seu equip en una final que va acabar igualada (Roberto Pruzzo va aconseguir l’empat) i es va haver de resoldre als penals per primer cop en la història de la competició.
La tragèdia de l’estadi Heysel de Brussel·les un any més tard, i de la qual ja en parlaré en el pròxim capítol, va obrir un llarg parèntesi pel que fa als clubs anglesos, que van ser sancionats per la UEFA sense participar a Europa durant el que restava de la dècada dels 80.
No hay comentarios:
Publicar un comentario